dijous, 8 d’abril de 2010

Maneres de viure per sempre, última lectura del Premi Atrapallibres

Maneres de viure per sempre, de Sally Nicholls. Cruïlla, 2009.
A partir d’ 11 anys.

Primera novel·la de la jove autora anglesa (1983) Sally Nicholls (va escriure el llibre amb 23 anys) i que ha estat guardonada merescudament amb diversos premis anglesos, traduïda a 16 idiomes: en castellà, el llibre es titula: Esto no es justo, i considerada una de les autores joves revelació de la literatura anglesa.

Maneres de viure per sempre ens parla d’un nen d’11 anys, en Sam, malalt de leucèmia, que escriu un dietari amb les vivències i desitjos dels últims mesos de la seva vida.

El dietari transcorre entre el 7 de gener i el 12 d’abril. Està escrit en primera persona i per tant suposa un sol punt de vista: el del noi, però de refiló també deix entreveure la postura de la resta de personatges: especialment la dels seus pares i la del seu amic Fèlix, també malalt de càncer.

El protagonista hi plasma la seva experiència vital i els seus desitjos: tot allò que li agradaria fer abans de morir, moltes vegades en forma de llistats i preguntes obertes. A en Sam li agradaria fer moltes coses: ser un científic famós, batre un rècord mundial, mirar pel·lícules de terror, arribar a l’adolescència o viatjar en dirigible; però també hi plasma preguntes sense resposta referides a la mort: "¿Com ho saps que t'has mort de veritat?", "¿Per què Déu fa que els nens es posin malalts?", "¿Què passaria si algú no fos mort, però tothom es pensés que ho és?", "¿Per què ens hem de morir?" o "¿On vas quan et mors?". L’originalitat de l’obra recau amb aquest tipus de preguntes obertes que planteja el protagonista, l’autora permet al jove lector de reflexionar i trobar ell mateix la resposta a aquestes qüestions.

La obra té un objectiu ben clar: parlar de la mort, sobretot quan s’apodera brutalment d’una persona jove, encara nen, i ho fa amb realisme i amb respecte, mirant de no furgar en els moments més difícils de la malaltia i també a través de l’humor, cosa que permet al lector prendre’s aquest tema tant escabrós amb certa distància.

Un llibre que parla obertament de la mort i dels sentiments que provoca en tots aquells que acompanyen al malalt. Un llibre que recomano de llegir sobretot als joves ja que els ajudarà a reflexionar sobre un tema difícil d’afrontar i que moltes vegades els adults intentem amagar, o si més no, fer-lo més dolç.

4 comentaris:

Lourdes ha dit...

Quin argument tan emotiu,ben segur que el llibre val la pena de ser llegit. Són d'aquells temes que et posen una mica la pell de gallina però, et fan mirar enlaire per veure de quin color és el cel avui. El llegiré quan pugui.

Anònim ha dit...

jo mel vaig llegir fa un o dos anys a l'escola i vaig plorar molt, el vaig trobar molt emotiu.I a mi, la veritat es que aquestes preguntes jo també me les faig cada dia i es molt interessant com el llibre te les va contestant de mica en mica. De fet, crec que es el llibre que més m'ha agradat de tots els que m'he llegit i el recomeno a tothom!! va ser una bona elecció per al club de lectura de l'escola!! :)

Andrea ha dit...

A mi em va agradar molt i vaig plorar, perquè és molt trista. El recomano!!!!!!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

Preciós!. L'ha llegit la meva filla i vaig voler fer-ho jo també donat que li havia agradat tant. El tema de la mort infantil es tracta amb molt de respecte, positivisme i tocs d'humor. Una història emotiva que no deixa indiferent i planteja questions propies dels infants. Molt Recomanable